Com heu pogut comprovar aquest bloc està mig mort. Si més no ben apagat a l'espera que algú petgi de nou el botó d'engegar. No el tancaré del tot perquè tinc l'esperança de poder-lo ressuscitar qualsevol dia, però no està en les meves prioritats actuals mantenir-lo en actiu. La intenció quan el vaig dissenyar i encetar era que tingués una activitat constant però no m'ha estat possible compaginar-ho amb altres compromisos, obligacions i interessos.
Així que avui he decidit posar-lo en STAND BY a l'espera de nous temps amb major inspiració i possibilitats de dedicació.
De moment, els continguts que hi ha penjats seguiran estant a l'abast de qui l'interessi.
Fins aleshores, moltes gràcies a tots per haver-lo seguit fins el dia d'avui. Ens retrobarem!
El 23 de setembre va tenir lloc a Nova York una Cimera sobre Canvi Climàtic dins el context de l'Assemblea de les Nacions Unides. No és el fòrum de cimeres habitual sobre el canvi climàtic que, de forma normal tenen lloc a través de la Conferència de les Parts (COP) reunides cada any, des de 1995, a principi de desembre sota el marc de la Convenció de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC). Però es va aprofitar la reunió de l'Assemblea, on hi havia una concurrència de polítics sense comparació amb les cimeres anuals, per tal de forçar respostes polítiques.
Una notícia interessant per inesperada: segons la CNN un jutjat de Dallas, als Estats Units, ha donat la raó a la família Parr de Texas per la demanda presentada contra l'empresa Plano-based Aruba Petroleum Inc. que explotava amb pous el subsòl per a l'obtenció de gas a través la fractura hidràulica (fracking), alguns molt propers a les propietats de la família afectada.
El jutjat considera que les diverses alteracions sobre la salut de la família Parm tenen una relació directa amb la contaminació provocada per la pràctica del fracking, donat el mal control sobre les emissions. D'aquesta manera l'empresa haurà d'indemnitzar amb 2,9 milions de dòlars la família per les greus molèsties i problemes que els ha provocat.
El grup de treball de l'IPCC sobre mitigació del canvi climàtic es va reunir la setmana passada (Berlín, 7-12 d'abril) per presentar els resultats del seu informe que, junt als del grup de treball I i II, acabaran formant l'informe definitiu del canvi climàtic del grup d'experts de l'IPCC que es presentarà formalment el proper 31 d'octubre i serà (o hauria de ser) la guia d'acció sobre el canvi climàtic dels propers anys per a la societat.
En aquesta tercera part els experts analitzen les opcions per mitigar el canvi climàtic i els requeriments tecnològics, econòmics i institucionals que es necessiten per fer-ho. L'informe tracta els riscos, incerteses i fonaments ètics de les polítiques sobre canvi climàtic a nivells mundial, nacional i subnacional, analitza mesures de mitigació per a tots els sectors i avalua aspectes financers i d'inversió.
El World Resources Institute (WRI) ja ha fet un primer anàlisi de l'informe i de forma contundent destaca que: encara és possible limitar l'increment de la temperatura als 2ºC que els experts han establert com a límit per sobre del qual la desestabilització dels sistemes naturals tenen difícil retorn. Però per aconseguir-ho cal fer grans canvis.
El
passat 30 de març el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) va presentar el segon capítol de l’informe sobre el canvi climàtic. Es tracta de la part de l'informe encarregada al grup de treball II que té per missió avaluar la vulnerabilitat dels sistemes socioeconòmics i naturals al canvi climàtic, les seves conseqüències i les opcions d'adaptació. L'informe està en fase d'edició definitiva i de traducció a les diferents llengües oficials de l'IPCC, però la versió presentada es pot descarregar aquí. D'entrada es pot dir que fa un pas més enllà de l'informe de la tardor passada presentat pel grup I sobre les bases científiques ja que si aquell confirmava l'enorme consens científic sobre l'escalfament del món degut majoritàriament a les activitats humanes, aquest destaca que cada continent està ja experimentant aquests impactes.
Avui el dia s'ha despertat amb una informació força sorprenent: set milions de persones van morir l'any 2012 com a conseqüència de respirar aire contaminat ja sigui a l'exterior o a l'interior de les vivendes. Això és el que es desprèn del comunicat de premsa que l'Organització Mundial de Salut ha fet públic aquest matí. Aquesta xifra equival al 12,5% de les morts mundials que es van produir al llarg d'aquell any.
El decreixement és un corrent, una forma d'entendre el món que camina en direcció oposada al deliri hiperconsumista del capitalisme. La seva tesi principal és que el creixement econòmic per se no suposa cap benefici per a les persones i en tot cas mai no ha de ser ni la fita ni el camí per assolir el desenvolupament humà, l'objectiu final del qual ha de ser satisfer les necessitats de les persones i aconseguir que els humans visquin feliços. Però la finitud de la biosfera fa impossible el camí del creixement econòmic il·limitat doncs els recursos materials i energètics que utilitza per aconseguir-ho són finits. Les tesis sobre el decreixement estan ben treballades en l'àmbit teòric, extensament divulgades en infinitat de publicacions, posades en pràctica en algunes societats de petita i mitjana mida, però encara força absents del debat polític.
Com intento destacar al llarg del bloc el creixement econòmic, concepte que s'ha associat al de desenvolupament i fins i tot al de desenvolupament sostenible, es topa amb els límits de la biosfera, els recursos naturals no renovables, el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat. Per fer funcionar la maquinària capitalista sobre la que estem organitzats com a societat hi ha l'obligació de créixer econòmicament (per acumular capital) i per créixer és necessari consumir.
Els rius semblen tenir una incidència considerable en la desfeta dels gels àrtics, una situació que no passa a l'Antàrtida per la seva particularitat de tractar-se d'un continent i de l'absència de rius. Les aigües continentals properes a l'Àrtic absorbeixen calor terrestre que arriba a la desembocadura on contribueixen a incrementar la desfeta del gel.
L'ONG Ecologistes en acció va publicar el passat estiu un interessant article sobre l'ús d'Internet i alguns aspectes que envolten la Xarxa. Sota el títol ¿Una red sin límites en un planeta limitado? els autors Javier Almodóvar i Nerea Ramírez ja deixen entreveure el que exposaran al llarg de l'article: la inconsistent metàfora del concepte núvol.
Cap a final de 2011 vaig entrar en una llibreria de Barcelona i em vaig passejar per la secció de llibres de ciència per si hi havia res de nou que em pogués interessar. I allà, entre els prestatges em vaig trobar amb un llibret que de seguida em va captivar més pel seu subtítol que pel propi títol: Un planeta a la deriva. Converses sobre el canvi global. A la portada, tres pingüins emperadors en una planxa de gel surant en un mar obert deixava entreveure el seu contingut.
El passat 11 de febrer el Parlament Europeu va mostrar el seu rebuig a l'autorització del blat de moro transgènic TC1507. Malgrat que 19 països hi van votar en contra -i només cinc a favor entre els quals Espanya- no es va arribar però a la majoria qualificada necessària per frenar la seva autorització.
Com ja he comentat en una entrada prèvia l'Informe sobre el Planeta Viu publicat per WWF en col·laboració amb la Global Footprint Network i la Zoological Society of London, és la referència mundial en el càlcul de la petjada ecològica i de la capacitat productiva o biocapacitat del planeta.
La petjada ecològica és una mesura de la demanda de recursos sobre els ecosistemes de la Terra. Proporciona una idea de l'impacte que genera l'espècie humana sobre el planeta. El pare de la criatura va ser el científic William Rees l'any 1992, perfeccionada posteriorment pel seu deixeble Mathis Wackernagel, actual president de la Global Footprint Network, un think tank que promou eines a favor de la sostenibilitat.
El canvi climàtic es manifesta de diverses maneres. La desfeta de gel del casquet polar de l'Àrtic n'és una. Malgrat que el gel àrtic pateix contraccions i expansions de superfície en funció de l'època de l'any -al final de l'estiu de l'hemisferi Nord assoleix el seu mínim d'extensió i durant l'hivern es recupera- existeixen evidències quantificades que demostren que aquesta recuperació cada cop és menor. Aquí pots descarregar-te les dades de l'extensió del gel del període 1979-2013 preses a la mateixa època de l'any publicades per l'Earth Policy Institute. La desfeta del gel àrtic només és una de les evidències del canvi climàtic que s'afegeix a les desfetes de les glaceres de les muntanyes, l'escalfament de l'aigua marina, les alteracions dels cicles biològics de determinades espècies o els canvis en la distribució de les pluges entre d'altres manifestacions.
El passat 22 de gener la Comissió Europea va presentar una comunicació sobre els objectius per al 2030 en matèria de clima i energia. Aquesta comunicació sota el títol A policy framework for climate and energy in the period from 2020 to 2030 s'ha traspassat entre d'altres organismes al Parlament Europeu per tal que l'aprovin i la converteixin en un compromís oficial de la UE a l'inici de 2015. La comunicació va ser presentada pel president de la Comissió Europea, Durao Barroso, acompanyat de la Comissària d'Acció pel Clima, Connie Hedegaard i el Comissari d'Energia, Günther Oettinger.
El 20 d'agost de 2013 va ser l'overshoot day d'aquest any passat. Què vol dir això? Doncs que aquell dia la humanitat ja havia consumit tots els recursos que el planeta acabaria produint durant tot l'any. I els quatre mesos que faltaven per acabar l'any de què vam viure?
Per fer front al canvi climàtic, l'any 1992, com a resultat de la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi ambient i Desenvolupament celebrada a Rio de Janeiro, es va presentar la Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC) un tractat no vinculant del qual, anys després, el 1997 va néixer un altre tractat, aquest sí vinculant, conegut com el Protocol de Kyoto. L'any 2012 expirava el Protocol però a la conferència de Durban, Sud-àfrica, de 2011 es va acordar prorrogar-lo, a falta d'un millor acord, fins l'any 2020.
