DECREIXEMENT

"Cal reduir els nostre creixement econòmic i substituir-lo per la noció d'una altra
cultura de la felicitat, del benestar."
Sicco Mansholt, president de la Comissió Europea (1972-1973)
* * * * *

Al llarg del segle XX la humanitat ha fet un pas de gegant pel que fa a la millora del benestar. La major esperança de vida, l'educació universal i els guanys en drets socials i laborals en són alguns testimonis. Això que anomenem progrés és una realitat. Si més no en uns àmbits. I gran part d'aquests guanys es deu al desenvolupament tecnològic i el creixement econòmic associat. Difícilment es pot discutir la seva participació. Però la globalització ho canvia tot, ja que amb ella es produeix l'expansió universal d'un model de desenvolupament basat en el creixement econòmic sense aturador i sense racionalitat, que s'abstreu de la realitat social i que, deixat dur per les regnes del mercat, determina les regles de joc actuals.

Des de fa fora dècades es considera el creixement econòmic, ja sigui d'una empresa o d'un país, com el paradigma del benestar humà. Un paradigma que impregna la nostra quotidianitat a través de missatges consumistes, caducitats programades i crèdits bancaris. Tanmateix, aquest discurs dominant va ser superat conceptualment durant la segona meitat del segle passat quan les pròpies Nacions Unides van admetre que el creixement per sí sol no suposava el desenvolupament dels pobles ni la satisfacció de les necessitats dels seus habitants i quan diversos estudis exposaven que de seguir al mateix ritme d'explotació de recursos la humanitat es trobaria frenada pels propis límits planetaris.

Però el model imperant, un capitalisme portat al seu extrem neolliberal, necessita de consum i consumidors per funcionar. I no vol frenar, és igual on el porti. La classe econòmica dominant situa o pressiona els polítics per modificar les lleis cap al seu propi benefici menystenint el deteriorament social i ambiental que les decisions preses comporten. Es tracta d'una posició curta de mires ja que a llarg termini la insostenibilitat del sistema és evident. Però els defensors del creixement econòmic per se segueixen plantejant que la tecnologia sabrà resoldre els reptes futurs, una forma d'evadir-se de la realitat i responsabilitat actuals sustentada en un fals miratge.

Una part activa i cada cop més significativa de la societat civil treballa per canviar el model del creixement econòmic insostenible i insatisfactori a favor del creixement personal i relacional. Els límits del planeta són finits i senyals com la petjada ecològica o el peak-oil són prou clars per entendre que hem xocat amb els topalls del planeta. La dinàmica actual porta a confrontacions intra i interespecífiques l'abast de les quals està per veure però ja s'insinua amb les guerres pel control de recursos estratègics. A mesura que les limitacions siguin més grans aquest risc es farà més evident. Davant d'aquest panorama s'obren dues possibilitats: amagar el cap sota terra o avançar-se i canviar el model i el paradigma dominant d'una manera ordenada basada en la justícia social i la protecció ambiental. Una via, aquesta darrera, que és l'opció presa pels defensors del decreixement.

La societat del decreixement situa el benestar de les persones al bell mig del desenvolupament per davant dels móns econòmic i financer que han de treballar per a aquelles i respectant sempre els límits físics i ambientals del planeta.


* * * * *

Si vols accedir a totes les entrades sobre decreixement pots clicar sobre l'etiqueta "decreixementde la columna de la dreta o fer-ho directament des d'aquí.