El valor de no fer-ne ús

Un dels principals problemes a l'hora d'intentar establir un indicador de desenvolupament macroeconòmic ecològic, és a dir, que inclogui el valor ambiental dels recursos naturals, és donar un valor monetari a aquestes recursos. Si som capaços de precisar quant val un arbre, un bosc, un ocell o una papallona, un riu net o l'aire sense contaminants, això ens pot ajudar a introduir aquests valors a l'hora de calcular l'indicador restant-lo quan se'l malmet o deteriora (el PIB disminuiria) o sumant la seva millora (i amb ell s'incrementaria el PIB).

Però la natura no és només una qüestió de sumes i restes i la cosa es complica. Com fem el càlcul? En un interessant article de l'economista Jordi Roca i Jusmet publicat a Ecología Política l'any 1998, l'autor exposava la dificultat de donar valor a un impacte que generem sobre l'entorn o del fet de deixar de fer una activitat pel prejudici ambiental que comporta. Un dels arguments per explicar aquesta dificultat seria intentar convertir en equivalent monetari el mal que es provoca sobre els ciutadans, per exemple, quants diners estarien disposats a pagar els afectats pel soroll d'una nova carretera per evitar aquests sorolls. O a la inversa, quants diners se'ls hauria de pagar perquè acceptessin la construcció de la carretera? I s'arriba a un dilema: segons aquest mètode un mateix mal es valoraria menys si afecta els pobres, que estarien més disposats a acceptar petites compensacions, que si afecta els rics. Quan la magnitud del mal és fa més gran el tema pren més rellevància: hem de valorar menys el risc de mort dels pobres perquè pagarien menys per evitar-ho?, es pregunta l'autor.

La resposta l'havia donat Lawrence Summers uns anys abans. Aquest economista estatunidenc va ser secretari del Tresor dels Estats Units sota la presidència de Clinton i director del Consell Nacional d'Economia dels Estats Units durant la d'Obama fins el 2010. Com a economista en cap del Banc Mundial entre 1991-1993 va escriure un informe intern de l'organització on afirmava “Abocar els residus tòxics a l’Àfrica és una lògica impecable. És precís contaminar els països menys contaminats, i Àfrica està subcontaminada; és precís colocar els residus tòxics en els països on els salaris són més baixos.” Segons García-Lavernia autor de Todo lo que no queremos saber sobre el Tercer Mundo y el medio ambiente (Editorial Tempore, Cims, 1998) la seva lògica és que si hi ha un nivell assalariat baix i una curta esperança de vida, un individu aportarà molt poc al producte nacional brut en el que li queda de vida. Si mor per una insostenible degradació ambiental, la pèrdua econòmica serà molt més petita que en el cas que la mateixa situació es produeixi en el Primer Món.

Tot això m'ha vingut al cap en relació a l'article que aquest Nadal ha publicat el socioecòleg Ramon Folch a El Periódico sobre l'explotació al Parque Nacional Yasuní a l'Equador, una reserva de biodiversitat que ara comença a ser explotada perquè té la mala sort de trobar-se damunt una bossa de petroli.