L'Àrtic es desfà alhora que augmenta el diòxid de carboni

El canvi climàtic es manifesta de diverses maneres. La desfeta de gel del casquet polar de l'Àrtic n'és una. Malgrat que el gel àrtic pateix contraccions i expansions de superfície en funció de l'època de l'any -al final de l'estiu de l'hemisferi Nord assoleix el seu mínim d'extensió i durant l'hivern es recupera- existeixen evidències quantificades que demostren que aquesta recuperació cada cop és menor. Aquí pots descarregar-te les dades de l'extensió del gel del període 1979-2013 preses a la mateixa època de l'any publicades per l'Earth Policy Institute. La desfeta del gel àrtic només és una de les evidències del canvi climàtic que s'afegeix a les desfetes de les glaceres de les muntanyes, l'escalfament de l'aigua marina, les alteracions dels cicles biològics de determinades espècies o els canvis en la distribució de les pluges entre d'altres manifestacions.

El cas del gel de l'Àrtic es significativament diferent al que succeeix a l'extrem oposat, al pol Sud: mentre que a l'Àrtic el gel sura sobre el mar l'Antàrtida és un continent i el gel està sobre terra ferma. Així, el gel que es desfà a l'Àrtic no contribueix a augmentar directament el nivell de l'aigua del mar igual que no ho fan els glaçons que es desfan en un got amb whisky. En canvi, el gel que es desfà de l'Antàrtida, a l'igual que el procedent de les glaceres, és aigua que s'afegeix al mar i que en conseqüència contribueix a l'augment del nivell del mar, amb totes les repercussions que això suposa.

A l'Àrtic l'impacte del canvi climàtic es magnifica si es compara amb altres regions, especialment terrestres: el color blanc de la neu i el gel té un albedo molt alt de manera que reflecteix gran part de la radiació solar. Però a mesura que l'extensió del gel es redueix el color que apareix a sota és el fosc de l'oceà el qual reflecteix menys radiació i n'absorbeix més, escalfant-se i per tant contribuint de forma retroalimentada a desfer més gel el qual, al seu torn, deixarà més mar a la vista i així successivament. L'efecte és imparable i és aquesta retroalimentació la que fa que els increments de temperatura siguin molt més evidents a la regió àrtica que a altres zones del planeta. Aquesta disminució de superfície gelada és ben coneguda per les empreses de transport de mercaderies que veuen com s'obren noves vies de transport entre països i continents amb la reducció consegüent de costos, i també pels polítics i les grans empreses extractives coneixedores de la riquesa mineral i les reserves energètiques que hi ha al fons marí àrtic, cada cop més accessible a la seva explotació. Malauradament l'Àrtic no gaudeix de cap normativa que el protegeixi com succeeix amb el Tractat Antàrtic.

Avui vull destacar el següent gràfic on s'observa de forma evident que existeix una relació molt clara entre la disminució del gel àrtic i l'increment de la concentració de diòxid de carboni (CO2) a l'atmosfera per l'ús intensiu dels combustibles fòssils. El gràfic forma part d'una petita nota publicada per l'Earth Policy Institute. Al gràfic es pot veure com les dues línies divergeixen de forma inversament proporcional especialment al llarg del segle XX: en el moment en què augmenta la concentració de diòxid de carboni comença a disminuir l'extensió del gel àrtic. Un signe més que no pot deixar indiferent ningú.